Horaris i preus

IKER ARRUE: Verfallen

Verfallen és la segona d´una sèrie de peces que compartiran, com a característica en comú, la suma de dos llenguatges, dues maneres d´afrontar el moviment, dues maneres de situar-se davant l´altre: la dansa contemporània i l´aikido.

En la seva recent traducció a l´anglès, de Ser y Tiempo de Heidegger,  Joan Stambaugh assenyala que “Verfallen és, per dir-ho d´alguna manera, una mena de moviment que no arriba enlloc”.

Verfallen com a metàfora que la vida és simplement això, vida, i que no ens porta enlloc.  No té més destí que aquell que un mateix és capaç de donar-li (sempre condicionat per l´instint de supervivència i els valors d´una societat líquida, consumista…).  No és important on ens porta el camí, sinó el camí en si mateix.

Per això s´ha partit de l´ús d´un element escenogràfic condicionant: el fil. No només per  la seva importància històrica i simbòlica en la cultura, sinó pel significat que aquest ha anat prenent al llarg del procés de creació. El fil com a element físic, metafòric, suggestiu, o simplement com a element escenogràfic en sí, que s´ha anat transformant, per convertir-se, finalment, en un element poètic.

El fil com a representació de connexions, com a mitjà a través del qual, de manera metafòrica, es mantenen records o memòries. Com seria posar en evidència aquestes connexions invisibles, aquests fils que ens travessen? Com seria la nostra nova imatge? Estaríem atrapats en fils, o seria només una connexió visible? Estarien aquests fils ajudant-nos o limitant-nos? Estem en un fluir de fils o es tracta d´un sol fil rígid?

La dificultat d´entendre i respectar tot allò que es diferencia de nosaltres… la recerca d´un lloc on sentir-se un mateix… aprendre a desprendre´s d´allò que ens limita.

Direcció i interpretació Iker Arrue-Mauleon

Disseny de llums i tècnic: Jorge Fuentes

Música: Luis Miguel Cobo

Ajudant de producció: Nuria Botellé

ALFONSO VILALLONGA: Corazón Lengua

Aquest és un espectacle de cançó original majoritàriament. Però també és un cabaret trufat de monòlegs plens d´ironia i de mordacitat. Estilísticament desfilen des de la cançó pròpiament cabaretera, fins a la Chanson francesa, passant pel cabaret més de New York.

Vilallonga desgrana les seves cançons i les dels altres amb un fil conductor entre improvisat i calculadíssim, donant-li al públic la possibilitat de posar-se entre els bastidors de la seva història, que no és altra que la del cabaret en sí mateix i la d´allò agredolç de la música i la vida.

Conegut especialment per les seves cançons que destil·len ironia, tendresa i romanticisme, i per les seves personalíssimes bandes sonores (en especial les composades per a Isabel Coixet), Alfonso Vilallonga és a més de cantant, compositor i showman, actor, xerraire, aristòcrata, palindromista reconegut i gran jugador de pòquer.

Horaris i preus

Horaris i preus

7DESPAI: Hi ets? Ara…

Aquesta peça sorgeix de la necessitat, de la inquietud, d’un retrobament. Com a individus comencem sols un camí que acabem compartint amb tot el què o qui ens envolta. Així doncs està basada en una evolució cíclica d’emocions, un loop de diferents estats, on cada individu juga el seu rol. És a través de la fisicalitat on experimentarem diferents estats.

Peça estrenada al Festival INUND’ART 2011, anomenada primerament Artespai, i en l’actualitat Hi ets? Ara… Guanyadors del primer premi d’arts escèniques.

Direcció i interpretació: Antonio Izquierdo i Mei Arnella

Música: Alva Noto i Ryuichi Sakamoto, Antonio Izquierdo

……………………………………………………………………………………………………………………………….

Mireia Calafell: Textures

Textures és un recital de poesia de Mireia Calafell amb música de Miguel Marín i visuals de Nomade.

Tres disciplines artístiques dialoguen a l’escenari en directe per a crear una atmosfera lírica en què els espectadors se submergeixen per escoltar, sentir i veure un recital de poesia en un format veritablement innovador.

El recital audiovisual ha estat presentat a Argentina (Centro Floreal Gorini, Galeria ThisIsNotaGallery Casa de la Lectura de Buenos Aires i Centro Cultural de España en Rosario, 2009) i a Xina (CoreLabs i galeria UCCA, 2010), dins del festival ArtsMoved.

Horaris i preus

Horaris i preus

CÍA. SONIA RODRÍGUEZ: Mabel

Mabel és un projecte interdisciplinari on la dansa, la música i la fotografia es troben per generar sensacions i convidar a la reflexió. Mabel pren com a punt de partida el personatge que encarna Gena Rowlands en A woman under the influence (Jonh Cassavetes, 1974) perquè vol treballar sobre el concepte de la bogeria. Entre les múltiples aproximacions possibles se centra en la relació entre l´individu i la seva comunitat.

La Cia Sonia Rodríguez ha rebut el recolzament per la creació en forma de residència del Centro Coreográfico de La Gomera (Illes Canàries), del Centre Cívic Barceloneta (Barcelona) i del Teatre Tantarantana (Barcelona).

Direcció artística: Sonia Rodríguez

Intèrprets: Sonia Rodríguez, Mariona Sparber i Nadine Gerspacher

Fotografia: Carlos Collado

Il·luminació: Conrado Parodi

……………………………………………………………………………………………..

TRIÁNGULO ESTÉREO: Invisible

Alguns dels antics integrants de bandes com Heike i Luna Roja de Barcelona decideixen formar una banda el 2009 amb noves cançons. Enregistren un disc l´any 2010 amb Enric Espinet (Masamara Estudios) titulat Invisible que s’està promocionant actualment. Ramón Aragall a la bateria (Els amics de les arts, Dorian), Pedro Font a la guitarra (Heike, Luna Roja) i Armando Laplana al baix (Luna Roja).

Triángulo Estéreo és una banda de rock, on les veus destaquen d´una manera impactant.

Horaris i preus

Horaris i preus

La intrusa danza: ROJO MANSO

Si mous el meu cos, aleshores hauràs de moure el turó. Hauràs de moure els camps que hi ha al voltant. Hauràs de moure les vistes des del cim del turó i els arbres que algú va plantar. Hauràs de moure el Sol, perquè es pon entre aquests arbres. I moure a la meva mare, al meu pare i aquell home. Tots es fan companyia els uns als altres i aquelles tombes són antigues, així que hauràs de moure la terra amb elles per assegurar-se de no deixar a ningú enrere. Em pots prometre això? Saps què significa enyorar algú durant vint anys? Hauràs de moure la promesa que vaig fer de seguir visitant aquest lloc. Pots moure aquesta promesa? Pots moure el que ha sigut consagrat? Pots moure aquest espai buit exacte a la terra on jauria jo al costat d´ell per a tota l´eternitat? Estic parlant de la soledat de l´eternitat!

Pots moure totes aquestes coses?

Creació i interpretació: Virginia García i Damián Muñoz Música: Brossa Quartet

NINETTE & the G.: Life in the Bowlfish

Va ser a l’estiu del 2009 quan, per una estranya casualitat del cosmos, Nina Thomas i Cesc Mayor es van trobar. Ella, Ninette, va començar a escriure cançons als 17 anys amb la col·laboració del seu germà gran. Ell, Goldfish, porta més de 10 anys en els escenaris tocant en grups com Account Manager o No Thin. El principi d’aquesta unió va ser l’amor per la música folk, les influències de la qual més evidents són Anais Mitchell, Ani DiFranco o Bon Iver, entre altres.

Ninette es va asseure a la vora del moll, va connectar el seu Ipod i va sonar Namesake. “Carai, cantar així deu ser collunut”, va pensar. Goldfish estava apurant unes restes de plàncton quan va veure unes cames llarguíssimes xipollejant en l’aigua. Va sentir el desig de Ninette i l´hi va concedir. “Però, jo no sé tocar la guitarra”, li va dir al peix. “No et preocupis, jo també m´encarrego d´això”.

Ninette va seguir ensinistrant la seva nova veu i va posar tota la seva obstinació per retornar el favor al peix, reconvertit en un pintilles bigotut. Al seu torn, Goldfish, sorprès per la capacitat emotiva de la Ninette, va començar a canviar les seves escames per cançons.

Horaris i preus

Horaris i preus

MOPA: Sad dance therapy

Sad Dance Therapy és un solo de bio-dansa contemporània que se centra en un concert ofert per un personatge concret, el malestar del qual aporta el contingut. Pateix l´absència de felicitat, malgrat no fer gaire per canviar-ho, per mandra o per por, o ambdues coses. Aquesta infelicitat es deixa veure tant en les lletres de les cançons com en la pròpia actitud del concertista. L´idioma en el que es desenvolupa és el globish, optant per utilizar-lo com una eina comunicativa.

Creat i interpretat per Juan Luis Matilla Terrones. Llicenciat en Filosofia i format en teatre i dansa. Ha treballat en companyies com la Imperdible (Sevilla), Thor (Brussel·les), el CAE (Yo cocino y el friega los platos, dirigida per Jordi Cortés) i Cocoondance (Bonn). A Mopa ha coreografiat nombroses peces, tant en solitari com en col·laboració. Actualment es troba a meitat del procés de Mala suerte o falta de talento, presentada per darrera vegada a La Caldera, durante el Grec 2010, i  l´estrena del qual serà durant aquest 2011. També participa en el projecte Choreoraum 2010, una beca de residències itinerants que té lloc entre les ciutats de Rotterdam, Zagreb, Bassano del Grappa, Copenhague, Madrid i Londres.

………………………………………………………………………………………………………………………………

KARAM: Residual Gurus

Cinc gurus contemporanis han escollit la música per fer arribar el seu missatge al món. Són mestres de la transformació material i espiritual, capaços de convertir la deixalla en art, i el carrer en un santuari estimulant i imprevisible.

Ritmes orientals, sonoritat electrònica, instruments originals, el riure, la meditació i la improvisació es conjuguen en un irrepetible ritual col·lectiu.

Ara, Residual Gurus porta l´espectacle de carrer als escenaris, en format concert, per explorar i aprofundir en la sonoritat dels instruments.

Alguns el defineixen com un “espectacle boig“… d’altres diuen que toquen “música electrònica orgànica“… o hi veuen un “estrany i misteriós ritual “… mentre d’altres criden “això és techno !” mentre els veuen tocar … però ningú no marxa indiferent.

Horaris i preus

Last Picture Wilky Troc

Last Picture és una peça de dansa basada en l´obra La columna rota de la pintora Frida Kahlo que parla de la fragilitat del cos humà.
Quan una part de la nostra ment es trenca, una part del nostre cos es comença a trencar també. Fins on és possible dur un cos que es trenca a sí mateix del tot? Quant pot soportar-ho una persona? La supervivència física i emocional comencen a jugar, definint on són els límits de l´ésser humà.

Nascuda a Barcelona al 1983 Meritxell Checa és intèrpret i creadora d’experiència internacional. Dels seus treballs, destaquen Cuando los poetas desaparecen, guanyador del concurs Laburract (2005, Act Festival,Bilbao), En mi habitación propia (2006), kóbutzu (2007) i Last Picture. Ha treballat amb Alias Compagnie (Suïssa), Staatstheater Kassel(2009) i actualment està treballant amb Wim Wenders en un documental 3D sobre Pina Bausch’s i al 2010 s’ha unit a la companyia DCA-Philippe Decouflé.

Amanda Jayne

Nascuda a Smalltown USA, Amanda Jayne va abandonar la seva terra per explorar el món. Aquest era el seu pla, però quan va arribar a Barcelona s´hi va quedar (fa deu anys). Aquí va coneixer a Dave Bianchi, músic i productor, fundador de Whatabout Musi i Emergency Room Recording Studios, amb qui va gravar el disc Swoon. Al cap d´un més, aquest album va arribar al segón lloc a Audiolunchbox (Australia), 2n a Blue Vault Digital (Australia),  4t a iTunes Spain. Les cançons de l´Amanda han sonat a Insomnia Radio,CFRO(Vancouver), Radio 3,  ComRadio, ZRadio Tarrega,Radio Nova(França) i també en podcasts i blogs com Indiefeed, the Philler, Digital Detroit Radio, The Rhapsody Radish, i Radio L’Space.

http://www.myspace.com/amandajayneswoon

UKE NAGE és el resultat de la suma de dos llenguatges, dues maneres d´afrontar el moviment, dues maneres de situar-se davant l´altre: la dansa contemporània i l´aikido. Tant la recerca d´un llenguatge diferent com l´estudi comparatiu de la filosofia de l´aikido aplicat a la societat actual, han sigut els objectius buscats en la creació de la peça.

Com ens posicionem davant d´un desconegut? En posició de defensa o d´atac, d´observació o d´acció? Ens enfrontem a la situació amb humor o de manera dramàtica? Quines repercussions té en l´altre la nostra postura? Què és allò que ens fa tenir respecte envers  l´altre, la seva força física o la seva capacitat intel·lectual? O simplement li oferim màxim respecte i llibertat sense prejudicis?

Direcció artística i interpretació Laura Vilar Iker Arrue-Mauleon Dramatúrgia Daniel J.Meyer Vestuari Compañía Laura Vilar Disseny de llums Luis Aznarez Tècnic Marc Vilar Assistent de producción Nuria Botelle

Leslie Helpert

Nascuda a Nova York, Leslie Helpert ha escrit més de 1000 peces musicals i ha actuat en més de 200 escenaris. L´any 2008 va ser recolzada pel ministeri d´afers culturals a les Bermudes com a primer músic resident. A més de realitzar tributs a Billie Holiday, Helpert és professora de veu i de ioga, així com poetessa, ballarina, boxejadora, il·lustradora i novel·lista. Ha firmat 5 albums, el més recent dels quals va ser enregistrat a Barcelona l´agost passat amb el segell WhatAbout Music. Ha trepitjat des del CBGB´S de Nova York al Yoshi’s Jazz Club de Oakland, CA, passant pel The Boulder Theater a Colorado, OBA Live d´Amsterdam i The Variety Playhouse a Atlanta, Georgia.

www.myspace.com/serpentfly

NO Performance (in process)

No tenemos ni mensaje, ni dramaturgia, ni narración, ni escenografía. Tenemos dedos que buscan dibujar el aire, o un pie que quiere encontrarse con el suelo, o una garganta que expulsa sonidos en alguna ocasión.

Inicialmente no se trata  de crear un “espectáculo de danza”, mas de reconstruir Nuestro Vocabulario (imaginario y físico) y compartirlo con los curiosos.

Desde Siempre, Nuestra imaginación es quién (casi) todo lo mueve. ¿Pero, está realmente a nuestro servicio creativo o somos marionetas de su maquinaria petrificada, repetitiva y carente de asombro? Cuanto y Como se mueve ella cuando nuestros cuerpos danzan? No debería hacerlo siempre?

La coreografía es una materia variable a la que hay que dejarle la libertad de ser influida por los factores que la rodean en cada momento. Nuestra danza debería ser permeable a lo que hemos sido hasta entonces, pero también a lo que somos en el momento de bailarla, al espacio, la gente, la luz, el clima… Por otro lado, la improvisación debe asentarse sobre  registros corporales sólidos para poder permitirse estas libertades sin resultar, literalmente, obscena.

Los cuerpos no explican, ellos se mueven y su lenguaje no necesita ser traducido a un concepto o una narración, lo que necesita es ser hablado con meridiana claridad.

Si pudiésemos llegar a esto y además tuviésemos claro el tema, no haría falta aprender de memoria una construcción entera. La Sintaxis puede reorganizarse de muchas maneras según con quién hablemos, dónde y cuando. Si al enfadarnos nos tiembla la voz porque la coreografía debe ser estática? La idea es trabajar formas y contenidos a través de la Improvisación para poder componer nuestra danza de manera espontánea aunque con precisión de escritura.

Dicho de una manera menos conceptual: cambiemos de colores como un camaleón sin olvidarnos de lo que somos, y de que, en este caso a lo mejor, tenemos que atrapar una mosca…

Dicho de otra manera: queremos bailar.

Victoria Pérez Miranda i Leif Federico Firnhaber

La Viajerita

La Viajerita és un espectacle de música de carrer que neix de la necessitat de la interacció i el contacte amb la gent.

Dues dones es fan càrrec d´un repertori amb sabor a llatinoamèrica, que connecta amb cultures com l´espanyola i l´africana. La Viajerita trasllada al món el següent missatge: la música és una sola, més enllà de cultures i nacions.

El seu nom ve de la zamba d´Atahualpa Yupanqui, escrita fa més de 50 anys: “¡Ay, viajerita! el alba asoma trayendo de los cerros frescor y aroma”…

Amb aquesta frescor i aroma ens conviden a viatjar per diferents paisatges sonors, que evoquen el valor que té el crisol de races que som.

Ornela Lanzillotto veu, cajón i acordió Mariela Carrera veu, guitarra i accessoris

www.myspace.com/laviajerita